El repte següent era crear un espectacle amb alumnes palestins i catalans, a partir d’un text elaborat col·lectivament pels propis intèrprets, on poguessin expressar els seus anhels, pors i dubtes.

El repte era gran: dos països, dues cultures, dues realitats sociopolítiques diferents. Però els joves implicats tenien ganes de conèixer-se, de compartir, de trencar barreres i construir ponts. Tenien ganes de cridar que la cultura i el teatre són eines de lluita, de denúncia, de creació de consciència i de transformació.

A l’octubre de 2024, vam realitzar una residència de creació amb sis alumnes palestins i sis alumnes catalans. També hi van participar l’Ahmed Tobasi i la Marta Otín com a directors del projecte, la Teresa Valenzuela com a especialista en moviment i en Jordi Casado com a dramaturg.

Van ser deu dies molt intensos: treballàvem i convivíem plegats. En poc temps ens vam convertir en una família. Van aflorar moltes emocions, pors i desitjos, tant dins la sala d’assaig com en les activitats lúdiques compartides. Tots els actors i actrius es van lliurar amb una gran generositat. No volien escriure una història fictícia, sinó parlar d’ells mateixos, cosa que implicava un treball profund i valent.

L’objectiu d’un projecte com aquest és utilitzar l’art com a eina de resistència, denúncia i transformació. Però el que passa quan participes en un procés així és que tu també et transformes. Surts de la teva bombolla i coneixes altres realitats, creixes, entens l’altre, i deixes de veure les diferències per descobrir els punts en comú.

No tot ha estat idíl·lic: hi ha hagut xocs culturals i diferents maneres de veure el món. Però, igual que en un procés de creació cal arribar a acords, també veiem que a la vida es pot fer el mateix. Aquesta experiència ens ha ensenyat molt més del que esperàvem.

Durant tot el procés de creació artística, en Jordi Casado ens va acompanyar recollint allò que sorgia als assajos, però també el que passava en els moments lúdics. Després d’aquells deu dies intensos, amb llibretes plenes, gravacions i molts records, en Jordi va elaborar una proposta de text. Sabíem que volíem una obra coral, sense personatges fixes, on els narradors fossin els propis intèrprets. Dos mesos més tard ens va presentar el text: un fidel reflex d’aquells dies d’octubre. Tots s’hi van reconèixer. En Jordi havia sabut captar qui eren i què volien dir.

Un cop teníem el text, tocava començar els assajos. Però estàvem a milers de quilòmetres de distància i els nostres companys palestins vivien enmig d’una guerra. Per a ells era molt difícil trobar-se i assajar. Nosaltres vam començar a treballar la posada en escena, compartint-ho amb ells a mesura que avançàvem. Quan finalment van poder viatjar, vam continuar treballant plegats.

La llengua vehicular del projecte era l’anglès, però des del principi teníem clar que volíem que a l’escena hi apareguessin les llengües pròpies dels intèrprets: el català i l’àrab. Ens semblava indispensable que cadascú pogués expressar-se en la seva llengua materna.

La posada en escena és àgil, directa, fresca i alhora dura. És d’una senzillesa aparent que amaga una gran complexitat. Vuit cossos que es mouen, ballen, parlen i canten en les seves llengües.

L’estrena va tenir lloc a la Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers, en el marc del festival INCERT on es van fer dues funcions. També es va representar a la Seu d’Urgell. L’experiència va ser molt emotiva tant per als intèrprets com per al públic.